Quan vaig veure aquesta meravella de Hal Hartley (declaració d'intencions), ja havia vist The Unbelievable Truth, Simple men i Henry Fool. I és que no em puc resistir a les histories ben construïdes. De tant en tant, necessite veure pel·lícules realitzades, pla darrere pla, sempre al servei d'uns personatges que son l'eix des del principi fins al final. Si evoluciona el metratge és perquè estan ells. I, quan arriben els crèdits del final, ja sé que estan per a quedar-se. M'agraden els diàlegs que et commouen quan els sents per primera vegada, i acte seguit, ja no pots evitar-los. I a més sense pretensiositats. Quan tot això és en clau de comèdia, doncs, genial.
Es pot afirmar que Trust és cinema independent, sense cap por a no parlar en propietat. Coetània de Night On Earth (Jim Jarmusch), ambdues son una bona mostra del millor cinema independent fet en els Estats Units en la dècada dels noranta.
La societat reflectida en Trust és cínica, neuròtica, moralista, violenta... Un producte de les il·luminades polítiques ultraliberals cuinades durant els anys vuitanta, vaja. En aquest marc, no és gens difícil caure en el desarrelament, el conformisme, la apatia, la renúncia i la desesperació. Els dos personatges principals es troben en aquestes circumstancies; però com passa en la vida mateix, la casualitat fa que es troben, i emprenen un camí de creixement personal al marge de tot allò que ja els ve donat. No és cap historia de fades, és una historia molt humana.
Hal Hartley, observa i escriu sobre la naturalesa humana per a crear una obra d'una enorme bellesa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada