La Banda Sonora de la Meua Vida. Alone Again Or... (Un grapat de cançons del 1967).

Tindria uns tretze anys. En aquell món no existia internet, i el trànsit de la música era molt diferent. Amb aquesta edat, ja tenia clar que de gran volia ser músic (per cert, no ho sóc). La música m'apassionava des de ben xicotet. Però comprar música era car. Escoltar música no era gens fàcil. Així que em dedicava, sense massa criteri, a escoltar el que em passava la gent de la meua edat (bàsicament metal i punk; el primer lp que vaig comprar, amb nou o deu anys, va ser Seven Son of a Seventh dels Iron Maiden). Tanmateix, sentia la necessitat de no quedar-me estancat. Radio 3 em va ajudar molt en aquest sentit. De fet, per aquella època, gràcies a la ràdio, vaig descobrir tres de les meues bandes preferides: Dinosaur Jr., Sonic Youth i Pixies.

En aquest context, un bon dia, vaig parlar de música amb una persona, vint anys major, que em va deixar escoltar un grup dels seixanta anomenat Love, i concretament, el disc Forever Changes. No exagere si dic que aquell disc em va canviar tota la meua percepció musical. I concretament la cançó Alone Again Or... va ser tota una il·luminació. Avui dia encara és un dels meus àlbums de capçalera. Durant els anys posteriors, he escoltat molta música, variada i de moltes èpoques. Però els seixanta, ben prompte, es van convertir en una època fonamental per a mi.

Tot aquest rotllo és una forma qualsevol de presentar un llistat de cançons, publicades el mateix any que el Forever Changes de Love, i que ja formen part de la banda sonora de la meua vida.

http://www.youtube.com/watch?v=7yVBMUXr4xo

Yeah, said it’s all right
I won’t forget
All the times I’ve waited patiently for you
And you’ll do just what you choose to do
And I will be alone again tonight my dear

Yeah, I heard a funny thing
Somebody said to me
You know that I could be in love with almost everyone
I think that people are
The greatest fun
And I will be alone again tonight my dear

CONFIA EN MI, Hal Hartley

Quan vaig veure aquesta meravella de Hal Hartley (declaració d'intencions), ja havia vist The Unbelievable Truth, Simple men i Henry Fool. I és que no em puc resistir a les histories ben construïdes. De tant en tant, necessite veure pel·lícules realitzades, pla darrere pla, sempre al servei d'uns personatges que son l'eix des del principi fins al final. Si evoluciona el metratge és perquè estan ells. I, quan arriben els crèdits del final, ja sé que estan per a quedar-se. M'agraden els diàlegs que et commouen quan els sents per primera vegada, i acte seguit, ja no pots evitar-los. I a més sense pretensiositats. Quan tot això és en clau de comèdia, doncs, genial.

Es pot afirmar que Trust és cinema independent, sense cap por a no parlar en propietat. Coetània de Night On Earth (Jim Jarmusch), ambdues son una bona mostra del millor cinema independent fet en els Estats Units en la dècada dels noranta.

La societat reflectida en Trust és cínica, neuròtica, moralista, violenta... Un producte de les il·luminades polítiques ultraliberals cuinades durant els anys vuitanta, vaja. En aquest marc, no és gens difícil caure en el desarrelament, el conformisme, la apatia, la renúncia i la desesperació. Els dos personatges principals es troben en aquestes circumstancies; però com passa en la vida mateix, la casualitat fa que es troben, i emprenen un camí de creixement personal al marge de tot allò que ja els ve donat. No és cap historia de fades, és una historia molt humana.

Hal Hartley, observa i escriu sobre la naturalesa humana per a crear una obra d'una enorme bellesa.

WATERSHIP DOWN. Glòria a Martin Rosen!

El 1978, Martin Rosen estrenà Watership Down, pel·lícula d'animació basada en la novel·la escrita per Richard Adams, publicada el 1972.

Un conill visionari alerta a la seua comunitat que el seu cau molt prompte serè destruït. Ningú el creu, llevat que el seu germà i uns pocs més. Així, amb determinació, comencen la recerca d'una nova llar.

Obra mestra de l'animació. En el 2010, es veu totalment moderna; al contrari del que passa amb la major part de les produccions actuals. Potser, el tractament de valors universals, i allunyada del maniqueisme que invadeix el cinema d'animació actual, li proporcionen aquest estatus. La vida retratada sense fer concessions a la sensibleria, però sense exhibicionisme, encara que algú pogués veure'l en algun moment.

Ancorada en un magnífic guió, les imatges es succeïxen sense fissures. La banda sonora les acompanya perfectament. Tècnicament: impecable. Entretinguda a no poder més.

No costa gens captar el respecte pel món animal. El missatge ecologista existeix. Però no des d'un punt de vista moralista i propagandístic. Cosa que s'agraeix en els temps que corren; on el sistema tot ho absorbeix i ho llança de nou, endolcit al seu propi gust.