24 de des. 2012

Les cançons que m'han agradat del 2012: M. Ward - Primitive Girl

Ha passat més d'una dècada des que M. Ward va encetar la seua obra. Això és molt i, a la vegada, és poc, però suficient per a afirmar que ja tenim un nou clàssic viu. La veritat és que jo el vaig descobrir amb l'enorme Post-war (quan ja havia enregistrat quatre discs fantàstics). Des d'aleshores, l'he seguit i m'he deixat anar en tots els seus discs, com qui busca la redempció a través de la bellesa en un món increïblement lleig. Espere que això no sone massa cursi, ni tampoc massa exagerat, perquè l'obra de M. Ward és pura i delicada redempció. Qualsevol del seus àlbums es poden escoltar sense pausa. I, segurament, sense saber perquè, et sents millor persona a mesura que avança el metratge. Quan l'escolte prenc consciència que la vida es troba en les coses més senzilles; i així, som cada moment viscut; i per a bé o per a mal, som una multitud de coses que es succeïxen irremeiablement; són moments alegres, tristos, intensos, eufòrics, fluixos, indignes, espessos.... Que, finalment, ens converteixen en el que som. I el repertori de M. Ward és precisament això el que transmet: una malenconia alliberadora que convida a fer les paus amb tot el temps viscut.

A Wasteland Companion, com ja ens té acostumats M. Ward, és un xicotet i intens viatge per les emocions, per la poesia de l'instant, pel record, la frustració, el moment i l'esperança. Un disc majúscul per la seua personalitat narrativa i pel seu redescobriment de tota la música popular del segle vint.

La veritat és que, per a variar, no sabria quina cançó escollir del disc, sense caure en l'error de no apreciar que cada disc de M. Ward és un trajecte en ell mateix. Però em quede amb la segona cançó del disc: Primitive Girl. Perquè des de Hold On que M. Ward, cada trienni, comença amb una primera cançó sostinguda amb un ritme que cavalca harmoniosament: Poison Cup (2006), For Beginners (2009), Clean Slate (2012); i que desemboca en l'èpica quotidiana de To Go Home (2006), Never Had Nobody Like You (2009),  Primitive Girl (2012). I si és així, benvinguts els triennis de M. Ward.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada