22 de març 2013

EL QUART PODER. LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ O "INFOXICACIÓ"



Fa més de setanta anys, Orson Welles ja denunciava el poder desmesurat del Ciutadà Kane (que en realitat era el magnat de la premsa William Randolph Hearst). Els mitjans de comunicació, considerats el quart poder, els corresponia contrarestar i denunciar les disfuncions i abusos dels altres tres poders -legislatiu, executiu i judicial-. Tanmateix, no tardaria massa en perdre aquesta necessària funció i acabà confonent-se amb els altres poders i els interessos sectaris de grups econòmics i ideològics. D'aquesta forma s'institucionalitza, i en les pròpies democràcies, acaba per formar part del sistema de torn que necessita corrompre's per a mantindre els seus privilegis en contra de l'interès general.

A finals del segle XX i principis del XXI, els actors de la globalització neoliberal troben en els mitjans de comunicació una eina fantàstica i fonamental per redirigir els designis del món i els valors de la societat cap als seus interessos i els seus models econòmics i polítics, on la injustícia i la desigualtat son cabdals per conquerir els recursos i el benefici a qualsevol cost. Una minoria descontenta o dissident no importa perquè, en cap cas, podrà afectar els seus interessos. Al contrari, davant la majoria, se la presentarà sempre com un totum revolutum que integra extremistes i marginats de tota classe i condició. Per la seua banda, els mitjans de comunicació reben la seua part del pastís, i comencen a concentrar-se i a créixer fins convertir-se en autèntics gegants de la comunicació que actuen segons els interessos del "súper-grup" de poder al que pertanyen juntament amb els altres tres poders tradicionals. Així, la seua tasca no és una altra que manipular la realitat, simplificar-la al màxim i orientar a l'opinió pública cap als interessos del "súper-grup" de poder al que pertanyen. D'aquesta forma, els fets es filtren ideològicament i es posen al servici de determinats interessos sectorials que, així, reben el vist i plau d'una majoria intoxicada que es converteix en addicta a aquesta ideologització de la realitat. Finalment, del que es tracta és de suprimir el sentit crític del individu, facilitar-li una visió reduccionista i reduïda de la vida, i fer-li creure que forma part de la base del "súper-grup" de torn, encara que no siga així.

En Europa existeix l'exemple paradigmàtic del magnat de la premsa Silvio Berlusconi. Un personatge deplorable, amb conductes i valors empobridors en tots els sentits, que aconsegueix el poder polític i dissenya un estat a la seua mesura amb el beneplàcit d'una majoria que, finalment, acaba empobrida i saquejada pel "súper-grup" de les "mama chicho me toca". Ara bé, sense l'histrionisme de Berlusconi, aquesta realitat també es pot trobar en la resta d'Europa perquè tot està interconnectat per aquestes xarxes de poder dels "súper-grups", i l'estat espanyol no deixa de ser un altre paradigma d'aquesta realitat. La concentració dels mitjans de comunicació en unes poques mans, durant els darrers anys, no és més que un pas més cap aquesta direcció, i és clar, una resposta a les necessitats de la globalització neoliberal. 

A més, dins de l'estat espanyol, trobem el increïble cas del País Valencià, on, per raons polítiques, es prohibeix la TV3, atropellant els drets de milers de ciutadans valencians als que es criminalitza ideològicament, i a més, s'utilitza la sanció administrativa com una arma repressora a la manera d'un sistema arreladament dèspota i oligàrquic. Paral·lelament, la televisió autonòmica valenciana es una eina de propaganda i manipulació en mans del govern valencià que fa caure la cara de vergonya a un gran nombre de valencians. Però, aquest govern de conductes i valors empobridors, com Berlusconi, també obté el beneplàcit de la majoria. 

Per últim, també dins de l'estat espanyol, trobem el fenomen de la TDT Party que suposa, directament, la violació més descarada i virulenta de la intel·ligència. En aquests canals estan tot el dia de tertúlia com si fossen una colla d'amics de conveniència que no deixen mai de donar-se la raó. Aquests "opinadors" es reinventen la realitat i el propi llenguatge. Escoltar-los és al·lucinant: transformen l'insult en opinió, instrueixen sobre matèries que desconeixen absolutament, apel·len a la moral com qui se'n va a prendre una cervesa al bar, i tot plegat, amb una autoindulgència i insensibilitat que deixen gelades a algunes persones, o en canvi, encenen les baixes passions d'altres, que, finalment, es del que es tracta: "blanc o negre", "estàs amb mi o contra mi", "sense perdedors no existeixen guanyadors"... Son autèntiques armes de destrucció massiva.


En aquest context de "infoxicació" creixent, ha estat a principis del segle XXI, quan s'ha plantejat l'existència d'un quint poder que, d'alguna forma, contrareste els excessos i la manipulació dels mitjans de comunicació que, en el seus orígens, representaven la llibertat d'expressió davant dels abusos dels poders tradicionals, i que amb el temps, s'han convertit en una part més dels "súper-grups" que ostenten el poder econòmic i polític. Alguns troben que aquesta funció resideix en internet, i és l'usuari actiu en la xarxa qui pot disposar de llibertat per fer front a la informació intoxicada en mans dels grans interessos econòmics. Ignacio Ramonet, per la seua banda, es fa ressò de la funció depuradora  assumida per l'Observatori Internacional de Mitjans de Comunicació. Haurem de veure quina és l'evolució, durant les pròximes dècades, de tot plegat. El que és cert és que el valor de l'opinió i la llibertat d'expressió estan lligades a la qualitat de la informació que es transmet, i això és fonamental pel desenvolupament de la societat i de les persones que la conformen. La manipulació de la informació no respon més que a motivacions partidistes cap un objectiu clar: omplir la butxaca d'uns pocs a canvi del sacrifici de la resta, l'empobriment i l'exclusió d'una gran part de la població, entre altres mesquineses. Tant de bo siguem capaços d'evitar-ho, encara que els grans mitjans ens "informen", cada dia, que és l'única sortida possible. Cal que ens desintoxiquem quan abans millor.

En fi, la llibertat no crec que siga un fi en ella mateixa (en el sentit que proclamen els neoliberals), més bé, és l'instrument que permetrà, a qualsevol ésser, viure en dignitat i en un entorn equilibrat i cohesionat. 

Per acabar, ara em ve al cap el bateria Max Roach i el seu cant a la llibertat. En el sentit expressat, el mitjà necessari per assolir els drets civils, en una època en la que es legislava contra una part de la població nord-americana. 


Gràcies per la paraula M. Regalar una paraula és un acte d'amor insuperable!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada