Una de les primeres entrades que vaig publicar en aquest bloc va ser La banda sonora de la meua vida (un grapat de cançons de l'any 1967). La raó va ser que, abans de l'accés a la xarxa, vaig tindre la sort, a pesar de viure en un poble de menys de mil habitants, de gaudir i apreciar tres discs que canviarien totalment la meua forma d'entendre la música. Efectivament, jo no tindria més de catorze anys quan vaig accedir a tres àlbums que canviarien la meua forma de veure i entendre la música: Forever Changes de Love, Disraeli Gears de Cream i Are You Experienced? de Jimi Hendrix. Tots tres van ser publicats l'any 1967. Quan jo els vaig accedir a ells, per primera vegada, seria l'any 1992 o 1993. Em sonaven més moderns que la majoria de la música que havia escoltat fins aleshores (bàsicament hard-rock, heavy, i en menor mesura punk dels vuitanta i dels primers noranta). Doncs bé, juntament amb Sonic Youth, Dinosaur Jr, Pixies, i per sort també MC5 i Stooges, foren la base d'un moment vital de la meua inquietud musical. Tots plegats em van despertar una necessitat imperiosa d'anar a buscar les fonts. Així, dels noranta i vuitanta vaig anar a parar als setanta i als seixanta, i després, als cinquanta i quaranta... Fins al punt que, a principis del segle XXI, l'única música que comprava era blues i jazz. El setanta per cent dels meus Cd's son d'aquest estil. Els Lp's, fins aquell moment, tots de rock i pop amb totes les seues variants i èpoques. He de reconèixer que també tinc un grapat de vinils de hip hop (però això ja és una altra història).
L'any 1967, circumstancial i personalment és important per a mi, i crec que també per a la música popular. En algun moment tots em pensat que des de principis dels anys setanta la música es repeteix i es reinventa, però no innova, tret de les inevitables i sensacionals -en ocasions- innovacions tecnològiques. No sé dir si es veritat o no. Però entenc que podem ubicar el naixement de la psicodèlia, més o menys, en eixe moment. Del que si estic convençut és de que va obrir un camp d'experimentació difícilment superable perquè la fórmula i el fons van quedar definits des d'aleshores. No és de l'any 1967 també el primer disc dels Doors i Pink Floyd?. De fet, paral·lelament a la deriva simfònica, els New York Dolls, Flamin' Groovies, d'una banda, o Raspberries, Big Star, d'una altra -i per posar quatre exemples-, demostraven que la "dècada prodigiosa" (com odie aquest terme!!!!) tornaria i tornaria... Fins a l'extenuació? No crec. M'agrada el rock i m'agrada el pop, i crec que no moriran mai!!!!
El cas és que el grup Jefferson Airplane va publicar eixe mateix any una obra mestra: Surrealistic Pillow. Ho és per la forma i pel fons. I no ens podem oblidar de les lletres que, en la seua mesura, representen una nova forma d'entendre la societat i les relacions amb tots els demés, però també individualment.
Surrealistic Pillow és el primer disc de la banda en el que cantava Grace Slick. De fet, les dues cançons més emblemàtiques d'aquest disc -Somebody to Love i White Rabbit- son dues aportacions d'aquesta fantàstica cantant que ja formaven part del repertori del seu anterior grup The Great Society (amb el cantant Marty Balin com a única i principal veu ja havien gravat un disc l'any 1966: el Takes Off, sense arribar, ni de bon tros, al que representaria la producció de Suarrealistic Pillow). No és que Marty Balin, el cantant fundador de la banda, no donara el pes adequat, però no seria el mateix. Quan intervé Grace Slick puja el nivell. Això segur.
Grace Slick, abans de Jefferson Airplane, formava part de The Great Society (amb el seu marit i el seu cunyat, per cert amb aquest últim comparteix l'autoria de Somebody to Love). El grup apuntava maneres (sobre tot per la veu de Grace, perquè instrumentalment no passava de ser un grup més de l'època, entre un blues, un folk i un pop, sense massa definició, com si estiguera anticipant alguna cosa, però sense definir-la). Però, Grace Slick va agafar Somebody to Love i White Rabbit i se'n va anar a Jefferson Airplane. Només cal escoltar alguns dels dos directes de The Great Society (tret de un single, crec que no consta ningun àlbum en la seu curta trajectòria de l'any 1965 al 1966), i qualsevol de les interpretacions, en estudi o en directe, amb Jefferson Airplane d'aquestes cançons, per a comprovar que, en un any, alguna cosa havia passat. M'agraden els discs de The Great Society, però el que va fer Jefferson Airplane és una altra història.
És més, repte a tot el món a que pose la cançó Somebody to Love de Jefferson Airplane a qualsevol persona d'avui en dia. Dóna igual el perfil, o l'edat. Segurament s'enganxarà. I si enten la lletra, encara més. Tanmateix, he de dir que si hagués d'escollir una cançó de Surrealistic Pillow, em quedaria amb White Rabbit. Justament per la seua lletra inspirada en Alícia al País de les Meravelles. No vull pensar que seria de mi sense Jefferson Airplane i sense Grace Slick. Potser, se'n pot acusar de exagerar, però així és: música, literatura, psicodèlia i psicoanàlisis: que més es pot demanar?! Fantàstic: 1967!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada