No sé com va començar la relació musical entre Josh Homme i Mark Lanegan, però m'encantaria saber-ho perquè els fruits que ha donat son un grapat de cançons molt estimulants que formen part de la consistent discografia de Queens of the Stone Age.
La banda de Josh Homme ha publicat un magnífic i sorprenent àlbum aquest 2013 que, si no millora, sí que està a l'alçada dels moments més brillants de la resta dels discos enregistrats fins ara. M'alegre que uns quants blocs dels que seguisc assíduament hagen alabat "...Like Clockwork", i d'una forma o una altra, hagen aplaudit al Josh Homme compositor de cançons. I em satisfà molt coincidir amb ells perquè crec que estem davant una personalitat única dins del panorama de la música actual que ha desenvolupat un particular i original so hard-rock amb Queens of the Stone Age (QOTA d'ara endavant).
Entre la diversitat del ventall de col·laboradors que participen en aquest darrer disc, vull destacar la d'un habitual -a diferència de la resta- menys conegut per les masses: Mark Lanegan. Des de l'any 2000 que va aportar el seu talent al segon disc enregistrat per QOTA (Rated R), no ha deixat de participar de forma més o menys intensa (incloent-hi alguns concerts, com si fos un membre més), ja siga composant o posant la veu al servei d'algunes de les millors cançons de la banda. Sovint fent els cors. Clar que el registre greu i profund de Mark Lanegan li va de meravella a la veu més lluïda de Josh Homme i el seu gust pel falset. Aquest últim té un gust pel detall i una gràcia per muntar les cançons que el fa encertar plenament quan incorpora la veu de Mark Lanegan de fons en els moments més voluptuosos de la cançó. Proba d'això són Leg of Lamb ("Rated R", 2000) o Burn the Witch (Lullabies to Paralyze, 2005). Entre aquests dos àlbums es troba el tercer de la discografia de QOTA: "Songs for the Deaf" (2002); en aquest disc Mark Lanegan es fa càrrec de la veu principal de diversos temes entre els que destacaria God is in the Radio. En l'àlbum "Era Vulgaris" (2007) ja no participa de forma tan intensa i es limita a posar el seu granet d'arena en la cançó River in the Road.
Ha passat un llustre des de l'edició del disc Era Vulgaris i QOTA ha publicat recentment "...Like Clockwork". En aquesta ocasió l'aportació de Mark Lanegan es troba en la composició del tema Fairweather Friends i, de nou, li fa els cors a Josh Homme en eixa fantàstica cançó que és If I Had a Tail. Una prova fefaent, des del meu punt de vista, de que aquest artista es pot prendre totes les llicències que vulga perquè la cançó sempre acabarà sonant bé si passa pel filtre de QOTA. L'estructura típica de la cançó amb les estrofes d'un pop lleuger que incita a moure's una mica -sense massa disbauxa-, de sobte, dóna un gir quan sona la tornada, i ho fa cap a la "zona obscura" -deutora del blues i hard-rock i que el propi Josh Homme va reinventar amb allò que es va anomenar stoner rock-; un gust per la intensistat i la profunditat del so que mai deixa d'omplir l'atmosfera musical d'una de les millors bandes de rock del segle vint-i-u.
A banda de la col·laboració musical que mantenen els dos, també es interessant el fet que es tracta de dos músics de llarg recorregut. Josh Homme va nàixer l'any 1973, així que ha publicat un dels seues millor discos fins avui a l'edat de quaranta anys. Per la seua banda, Mark Lanegan, nascut l'any 1964, publica aquest mateix any el seu nou disc "Black Pudding" -fruit de la col·laboració amb el músic anglès Duke Garwood- a l'edat de quaranta nou anys.
Així doncs, comparteixen dos aspectes fonamentals per entendre el seu lloc en la música actual. Es tracta de dos músics de llarg recorregut que mantenen un alt nivell creatiu disc darrere disc, i paral·lelament, són dues personalitats inquietes i obertes a la resta del món musical, participant en altres projectes i atraient a altres músics als seues propis projectes. En eixe sentit val a dir que si és evident que la seua música té el blues com una de les seues fonts directes, no és menys cert que també han sabut asimilar l'esperit i l'actitud del músic de blues en particular i de la música negra en general. Representa una visió de la música en la que la longevitat de l'artista és positiva, pura virtud, senyal de talent i del "saber fer". Un exemple recent seria el de Charles Bradley, fenomen inconcebible en el món mediatitzat del pop i del rock (paga la pena llegir l'article que li dedica Diego Manrique en els seu bloc: "De 'homeless' a figura del soul").
El que vull expressar amb això és el rebuig a la màxima inventada pel "mainstream" del pop i el rock: "vive rápido, muere joven y deja un bonito cadáver", ja siga en un sentit literal o figurat. Veient la trajectòria de molts músics de soul, jazz i blues preferisc entendre la músic com entenia la vida el poeta Machado: "Caminante no hay camino, se hace camino al andar". Encara que no existeixen regles absolutes i els cànons no sempre es compleixen de la mateixa forma en tots els estils. Per exemple, Lucinda Williams passava dels quaranta quan va enregistrar la seua obra mestra "Car Wheels on a Gravel Road". Una altra cosa és veure grups dels seixanta fent concerts avui dia amb una posada en escena juvenil (no diré més, perquè jo no n'he vist cap). En tot cas, cadascú ho pot valorar segons el seu propi criteri i experiència.
En fi, Josh Homme i Mark Lanegan consoliden, any darrere any, una magnífica trajectòria, i el camí que van encetar amb les seues primeres i respectives bandes, Kyuss i Screaming Trees, llueix sensacional. Malauradament, no sé com va ser el primer encontre en el que van decidir col·laborar, però recorde que corria l'any 1993 (o potser el 1994) quan vaig adquirir el segon disc de Kyuss -"Blues for the Red Sun" (1992)- que representava els començaments d'una banda que definiria tot un moviment dins del rock més potent: el conegut com stoner rock. En canvi, Screaming Trees -que ja havien articulat una sòlida carrera durant la segona meitat dels vuitanta en el segell SST- treien a la llum el seu sisè disc "Sweet Oblivion" (1992); es tracta del penúltim àlbum publicat durant la vida del grup -encara que es mantindrien actius fins l'any 2000-. En tot cas, vaig poder gaudir dels dos amb molt poc de temps de diferència i prompte van passar a formar part dels meus discos de capçalera. Així que, per tancar aquesta història de "dos bluesmen del segle vint-i-u", rescataré dues de les cançons que més m'agradaven de les seues primeres bandes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada