La figura de Jimi Hendrix és absolutament transcendental. L'any 1967, la Jimi Hendrix Experience editava el seu primer disc: Are You Experienced?. És un dels fruits més saborosos d'un any en el que, sens dubte, la música va experimentar una collita extraordinària. Molts àlbums d'aquell moment determinarien la genètica de tot el rock posterior.
Si faig un exercici de memòria i pense en les primeres experiències que em van connectar irremeiablement al rock, el descobriment de Jimi Hendrix va ser cabdal. Recorde que, sent encara un infant, vaig veure per la televisió el concert "Leyendas de la Guitarra" que es va celebrar en la Expo '92 de Sevilla. El vaig gravar amb el vídeo VHS i, de tant en tant, me'l posava, bàsicament, per mirar la cançó que el clausurava: Hey Joe. Varies figures del rock homenatjaven a un dels guitarristes més influents -per no dir el més- de tots els temps, Jimi Hendrix. Tots els músics que van participar en l'esdeveniment -en una espècie d'apoteosi final- s'ajuntaven damunt de l'escenari per interpretar Hey Joe, capitanejats pel mític cantant Paul Rodgers (que entre altres joies ens ha llegat el Fire and Water de Free).
La mítica versió que va enregistrar Jimi Hendrix d'aquesta cançó és la tercera de l'imprescindible àlbum Are You Experienced?. La veritat és que, encara que es tracta d'una tonada tradicional, és inevitable no vincular-la a Hendrix, com si ell fos l'autor. El cas és que prompte vaig aconseguir el disc, i vaig descobrir que Jimi Hendrix no té ni una sola cançó per reomplir. Cada cançó que va gravar és un món en ella mateix. L'àlbum de referència és una prova evident d'aquesta afirmació. En l'edició americana, a Hey Joe la precedeixen Purple Haze i Manic Depression, i després vénen Love or Confusion, May This Be Love, I Don't Live Today, The Wind Cries Mary i Fire. Aleshores, arriba Third Stone from the Sun.
Els temes instrumentals en el rock sempre han estat una debilitat personal. Potser és el resultat de les meves primeres experiències musicals remenant els singles del meu pare, entre els que es trobaven Los Pekenikes i Los Relámpagos. També recorde que un dels primers grups que em van enganxar quan era menut, Metallica, incloïen l'instrumental Orion Inc en la seua obra magna Master of Puppets, que va resultar ser una de les meues cançons preferides del disc. A lo millor, això explica, com anys després, Tortoise es convertira en una de les meues bandes de capçalera durant els anys d'universitat.
D'altra banda, una de les meues primeres adquisicions va ser una peça fonamental del jazz fusió: Bitches Brew de Miles Davis. Estic segur que Third Stone from the Sun va ser fonamental per a que el meu apropament al jazz fora molt natural. Del que no tinc dubte és que aquesta cançó de Jimi Hendrix és un dels primers exercicis de fusió que determinen molts dels elements que caracteritzen el jazz rock de la dècada dels setanta. En la wikipèdia es troba un fantàstic article sobre el tema en qüestió (és molt interessant el llistat de versions que recull).
En fi, la sensibilitat i la cultura musical d'aquest músic es pot trobar en totes i cada una de les seues interpretacions, però aquest instrumental representa un moment molt especial de la seua obra per a mi. No sol ser una de les cançons que surten a la palestra quan parle sobre l'artista amb la gent; però, si dialogue amb mi mateix, no pense en Jimi Hendrix sense que em vinga al cap Third Stone from the Sun.
També paga la pena escoltar la versió que va fer el guitarrista de jazz Pat Metheny en un disc de tribut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada