Diuen que parlar del temps és un tema recurrent quan no se sap que dir: La meua comarca en aquest moment està patint temperatures molt elevades: Un juliol normal en el Mediterrani. I quan fa tanta calor, tot em fa mandra. Escriure, per exemple, em costa moltíssim. Però m'agrada. Més que parlar del temps, segur. Però, d'alguna cosa s'ha de parlar. I parlar m'agrada fins a l'extenuació. A vegades crec que sóc més pesat que el plom. Però cal parlar. És pura necessitat. I si no, per a què hem vingut a aquest món. Segurament, entre poques coses més, per parlar. Que és la forma més elevada, eficient i eficaç de compartir. I si la vida té algun sentit, potser siga aquest: compartir paraules.La socialització del coneixement és potser la revolució que ja ha començat.
No sé quin temps estarà fent per Islàndia (segurament menys calor que per la Mediterrània). Però el cas és que un grup oriünd d'aquest estat insular recentment ha publicat un nou àlbum: "Kveikur". I no sabria com explicar-ho, però la devoció que sent per Sigur Rós va més enllà de qualsevol raonament. A més, no sé quin temps estarà fent per la terra del gel, ni que ha passat finalment amb la resolució de la crisi que ha patit el país i la responsabilitat dels banquers i els polítics (que no deixen de ser el mateix), etc. Però conec cada disc de Sigur Rós com si l'hagués parit jo. La seua suggeridora música em facilita tot el que demane a la música: emoció i que em servisca de banda sonora de tant en tant. És a dir, que li done sentit al sense sentit de cada dia. Aleshores és quan parle amb gust i deixe de trobar-me perdut com quan algun desconegut em parla del temps.
Recorde que, la primera vegada que vaig sentir parlar de Sigur Rós, el que em va cridar l'atenció no va ser la música. El fet que cantaren amb la seua llengua materna, l'islandès, que només parlen tres-centes mil persones, em va fer empatitzar. La meua llengua materna, el català, també és minoritària. Però menys, ja que la parlen quasi dotze milions de persones. Tanmateix, pareix ser que la llengua catalana està més sotmesa a conflictes que la islandesa. Clar que els nostres conflictes lingüístics són artificiosos i artificials. En el meu context socio-polític, això potser és conseqüència d'una calor massa elevada i mal entesa per la classe dirigent valenciana que forma part d'eixe partit que patina entre el neoliberalisme més tètric i la mera "charlotada": el partit popular (que és el que desgoverna la meua estimada comarca i que he de patir en les meues pròpies carns a cada instant). En tot cas, és una mesquinesa absurda que una llengua com el català no estiga normalitzada i siga utilitzada per aquests polítics -del partit popular en concret- per fracturar la societat que suposadament han de cohesionar democràticament. En fi, aquests "tragaperras" que no tenen respecte ni per ells mateixos, aquests propagadors del mal govern i la corrupció política i social, a canvi del poder, serien capaços de vendre fins a la seua pròpia mare. Així que no serè jo qui els demane virtut i sentit de la res publica. Ara bé, tampoc tot ha de ser desesperança. Cal reconèixer el treball de molta gent que pensa, parla i viu en català i que l'estima. Espere que tots plegats aconseguim que en un futur la nostra llengua estiga valorada i respectada -pels parlants i les institucions- com ho està la llengua islandesa.
Estic anant-me'n per les rames de la indignació i en principi el que volia era parlar de l'últim disc de Sigur Rós. Tema bastant més agradable i plàcid que el de la podridura dels polítics que ens turmenten cada dia. Música orgànica, terapèutica i suggeridora. Trobe harmonia en els paisatges sonors que munten delicadament Jónsi i companyia. Crec que transmeten una èpica quotidiana i allunyada de pretensions vàcues. En eixe sentit, "Kveikur" s'ha de digerir lentament -com la resta de la seua obra-, dedicar-li el temps necessari per interioritzar els sentiments universals que contenen les seues cançons en un conjunt minuciosament entrellaçat (no hi ha pausa entre les cançons perquè el silenci forma part del tot, no el parteix en nou trossos). El miracle d'un dia assolellat o d'un dia de pluja puc sentir-lo a partir de la música que construeixen i les emocions que suggereixen (encara que puga sonar massa cursi o tòpic).
D'altra banda, també recorde que poc després d'haver-los conegut, em vaig assabentar que Tom Cruise es declarava fan de la banda (inclús participen en la banda sonora del fallit remake anomenat Vanilla Sky). Aquest fet es va convertir en més que una mera anècdota, ja que em va fer descobrir que Sigur Rós han estat reclamats en multitud d'ocasions per participar en bandes sonores, però no només. He remenat un mica la xarxa, i de seguida m'he topat amb un bloc que li dedica una entrada a la música de Sigur Rós en el cinema, la televisió i els videojocs (val la pena donar un cop d'ull encara que siga de l'any dos mil onze).
El temps, la llengua i la imatge. Diferents elements que destaquen en la música de Sigur Rós d'acord amb la meua percepció. La barreja de tot plegat em condueix a una serenitat única i tan necessària en el desbocat món actual. La serenitat que necessiten els polítics d'aquesta zona del Mediterrani. Grans professionals de la fractura social. Haurien de pensar en descansar un poc i adonar-se que la calor de l'estiu mediterrani dura a tot estirar dos mesos, i per tant, no cal estar de "txiringuito" tot l'any, com si sempre fos un estiu calent, tranuitador i virulent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada