El cinema de gènere té unes regles bàsiques que permeten identificar-lo. Crec que amb la "música de gènere" passa el mateix. Dit això, si considerem que North Mississippi Allstars ha estat una banda de gènere, també podem dir que sempre ha repost adequadament a les expectatives dels seus potencials seguidors.
Tanmateix, el disc editat recentment per la banda està dividint profundament a la parròquia. Jo -que sóc molt de posicionar-me- vull emetre un crit valent a favor de World Boogie is Coming. I això que he de reconéixer que només l'he escoltat mitja dotzena de vegades. Però són suficients per veure que en el fons tot es redueix a una qüestió purament formal. Vull suposar que el debat no respon a l'obsoleta dicotomia de clàssics i moderns, perquè no té cap trellat quan és la producció, o l'actitud en el millor dels casos, el que acaba per determinar la singularitat d'una obra en l'ampli i homogeni espectre de la música popular actual.
Tanmateix, el disc editat recentment per la banda està dividint profundament a la parròquia. Jo -que sóc molt de posicionar-me- vull emetre un crit valent a favor de World Boogie is Coming. I això que he de reconéixer que només l'he escoltat mitja dotzena de vegades. Però són suficients per veure que en el fons tot es redueix a una qüestió purament formal. Vull suposar que el debat no respon a l'obsoleta dicotomia de clàssics i moderns, perquè no té cap trellat quan és la producció, o l'actitud en el millor dels casos, el que acaba per determinar la singularitat d'una obra en l'ampli i homogeni espectre de la música popular actual.
Així que estic convençut que el nou disc de North Mississippi Allstars respon a la necessitat de la banda de seguir gaudint del que fan i en conseqüència transmetre-ho als seus seguidors. I jo em pregunte: quina millor forma de divertir-se amb la música que apropar-se -en certa mesura- als sons funk soul i derivats. I si aquest fet no és nou (Jon Spencer i Beck ja ho han fet molt encertadament), l'apropament del rock al funk i el soul és un camí (potser, un dels pocs) que encara ens portarà moltes agradables sorpreses. A més, l'esperit original de la banda no decau mai, i les explícites reminiscències a John Lee Hooker i Muddy Waters -amb subtils aires psicodèlics en moments puntuals- em pareixen formidables (encara que aquest siga un dels trets que més qüestiona la "parròquia" d'aquest nou disc). En fi, no sóc capaç de fer una dissecció del disc ara mateix, ja que es mereix més escoltes per la meua part. Escoltes que estic segur que seguiré gaudint com ho estic fent els darrers dos dies.
